interessos canon·ics

L’etern dilema sobre el que està bé i el que està malament arriba fins als nostres dies. En ple segle XXI, en una societat com la nostra, on internet ha passat a ser gairebé indispensable a les nostres vides, hi ha hagut algú que s’ha adonat de que hi ha un problema, un monstre horrible contra el que hem de lluitar: la pirateria. I és que, de veritat, els nens del tercer món, l’atur o les malalties cròniques poden esperar: hi ha gent que s’està deixant música sense pagar! El gran monstre té nom: Peer to peer! Un sistema que ha de ser eliminat lo abans possible! Què és això de que la gent es deixi música sense pagar?

A veure, senyors, si fa uns…deu o dotze anys un amic et deixava un cassette i tu te’l copiaves (sense ànim de vendre’l, per escoltar-lo tu a casa) no passava res. És més, la gent es gravaba les cançons de la radio i tots feliços. Ara bé, que avui dia tinguem la facilitat de deixar-nos-la per internet no està bé. En una societat on les grans indústries de la música tenen un cost de… posem com a molt 2 euros per CD i me’l venen a 25 (sent generosa)…qui està prenent el pél a qui? És tan senzill com, tu em poses el CD a 5 euros i tripliques vendes ( a la llarga, acabes guanyant més i la gent no perdria el temps de baixar-se cançons i gravar-se el CD). Però bé, no escric amb ànim de donar lliçons de marketing a ningú… el que si que m’agradaria recalcar és que, senyors, no pateixin, jo (pirategi o no) ja pago un cànon. TOTS paguem el canon: en el moment de comprar un CD de música original, quan comprem CDs verges, quan paguem la quota d’ADSL…. paguem el canon. TOTS paguem per un “delicte” que molts potser no cometem.

El que passa és que hi ha una cosa que no entenc…si a partir d’ara canvia la llei i ja no podem deixar-nos cançons via internet (insisteixo, sense ànim de comercialitzar-la), aleshores crec que també haurem de dir adéu a programes com Spotify (ja que tampoc és legal que escolti la música per internet, no?), i adéu a tots els videos de cançons de YouTube…Ah! perdò, se’m oblidava, més valdrà treure d’internet tota la informació que es pugui trobar als llibres, perquè clar, seria el mateix que passa amb la música: t’estàs deixant informació sense pagar! Per deu! Ostres! També haurem de treure tots els diccionaris online, sinó la gent no comprarà diccionaris! I la premsa, revistes, televisió, pel·lícules… (podria continuar, però crec que heu entès l’essència…).

Beh…doncs…només em queda dir… adéu Internet!

l’internet del demà

Buscant he trobat aquest video que fa un resum del que ha estat internet fins ara i del que serà en un futur. Tracta sobre com internet pren protagonisme en detriment dels mitjans convencionals com pot ser la televisió.

Em sembla molt interessant la visió que dóna. Sigui veritat o no, crec que val la pena veure’l!

nos vemos en Hatebook

L’altre dia, editant un treball per l’assignatura de ràdio, em vaig sorprendre quan vaig descobrir Hatebook, una xarxa social d’enemics que ha nascut com a burla de Facebook (la ja per tots coneguda xarxa social d’amics). Així doncs, a Hatebook pots ser cínic, despreciable i mala persona amb els teus enemics. Pots crear perfils falsos, difondre rumors o senzillament ficar-te amb els teus enemics directament. A diferència de Facebook, però, es tracta d’una xarxa completament pública en la que no hi ha restriccions per veure els continguts dels perfils de tota la comunitat. Us passo un video que crec que és interessant si voleu curiosejar:

 

 

I és que ara haurem d’anar en compte, no vagi a ser que ens trobem amb els nostres pitjors enemics fins i tot a internet! Bromes a part, considero que això ens demostra que Internet no té límits, que tot es pot reinventar, millorar, ampliar o, per què no, capgirar.

com el vi

Sempre ens recomanen participar a concursos de publicitat per evolucionar amb la carrera, buscar motivacions externes a la Universitat i així crear allò que anomenen portfolio. El Drac Novell representa una gran oportunitat pels estudiants per participar a un concurs sense remuneració però amb un rerafons professional. El que a mi realment em sorprèn és que un concurs publicitari tan important no interactui amb els estudiants de la facultat on es du a terme. Per què dic això? Doncs perquè considero que la comunicació amb els estudiants no va ser l’adient, cosa que va provocar que molts es quedessin sense anar perquè ningú els havia advertit de que havien d’omplir un full d’inscripició previ.

En aquesta edició vaig realitzar un cartell. La meva desil·lusió no es pot descriure al arribar a l’exposició amb tots els treballs i adonar-me’n que la falta de creativitat és poc per descriure els projectes presentats. El 95% de les peces (i cal esmentar que eren cap a unes 800) no tenien cap mena de gràcia. Potser el meu concepte de creativitat només l’entén un 5% de la població o potser és que sóc massa exigent.

Esperem que amb els anys millori (com el vi).

els avis molen

Tendim a pensar que internet és tan sols cosa de la gent jove i que els avis no s’enteren de res.

Jo també ho pensava, fins que vaig trobar aquest video a Youtube.

Aquest avi reivindica que la gent gran té coses que explicar i que són capaços de tenir un blog. De fet, aquest bon home ha penjat el video a internet amb la intenció de fer-se publicitat. I és que tornem a lo de sempre, avui en dia qualsevol pot tenir el seu petit raco a internet. I encara gràcies que l’home s’ha pres la molèstia d’introduir un petit efecte a la seva reivindicació/publicitat casolana.

Bromes a part, em sembla interessant que aquest home tingui el seu blog i que, a més, ho publiciti. Em serveix per adonar-me’n de que realment internet no es per una determinada classe social, ni per un determinat sexe, ni raça ni….edat. Així doncs, tothom està convidat a fer la seva petita aportació. Tan sols necessita tenir conexió a internet i…ganes de fer-ho.

a la llarga cua hi ha vida

L’expressió de “llarga cua” va ser inventada per Chris Anderson en un article de la revista Wired l’any 2004. La va utilitzar per descriure el fenomen de l’entorn digital, ja que ell considerava que aquest havia canviat les lleis de distribució i les regles del mercat. Les noves tecnologies permeten reduir els costos d’emmagatzemament i de distribució, cosa que fa que hi hagi molta oferta. Així doncs, aquesta oferta fa possible que botigues com Amazon pugui fer beneficis mitjançant la venda de petits volums de productes difícils de trobar pels clients, en lloc de només vendre grans quantitats de pocs productes populars. Els productes difícils de trobar o que no estan en promoció són els de la llarga cua. A continuació hi ha un gràfic que exemplifica aquesta teoria:

Així doncs, si un grup de joves decideix crear un grup de música i intentar donar-se a conéixer, formarà part de la llarga cua, ja que molt poca gent els coneixerà. Però gràcies a internet, aquests poden arribar a sonar fins i tot a una ràdio d’Estats Units. Aquest és el cas de Loading… Please Wait, un grup de joves que tenen un grup de música per internet. Els integrants del grup són cinc (Gerard, Ray, Enric, Eric i Uri) i gairebé ni es coneixen ja que viuen a Castelldefels, a Tarragona i a Reus. El que fan és passar-se les partitures, les versions, els retocs via interneti i cadascú practica per la seva banda. De tant en tant es troben tots, però s’estalvien molt de temps fent-ho d’aquesta manera. També els podeu trobar a Facebook!

Mac vs PC

Ja desde fa temps, hi ha un dilema en el món de la tecnologia – més concretament dels ordinadors- que sempre m’ha fet gràcia: PC o Mac. Doncs buscant informació sobre el tema he trobat infinitat de videos al respecte on, un personatge que representa al PC es riu del pesonatge que representa al Mac i viceversa. A continuació us penjo uns exemples:

La veritat és que els videos són graciosos, però el que em crida l’atenció és que una discrepància d’opinió sobre ordinadors pugui donar lloc a tant de rebombori. I és que el que pensin els consumidors és clau ja que són ells els principals prescriptors del producte (com bé sabem, la millor publicitat de mac són els propis usuaris convençuts). És per aquest motiu que considero que a nivell de comunicació és important veure què pensen els usuaris (ja siguin de mac o de PC) per tal de poder-los donar el millor servei possible i que aquests quedin satisfets. Sinó, per més campanyes de publicitat que duguis a terme, si els usuaris no tenen una bona percepció de la teva marca, no hi ha res a fer. I això és important també des del punt de vista d’internet: si els usuaris comencen a parlar malament de la teva marca, has begut oli.

once upon a time…

Internet. Sembla que porti tota la vida amb nosaltres i ja ningú se’n recorda de quan trigaves mitja hora en establir la connexió (abans de que el router es transformés en un element més de casa nostra). He escollit aquest vídeo, un flash fet amb icones PICOL –terme que, per cert, acabo de descobrir- ja que, per els que us pugui interessar, considero que gràficament il·lustra molt bé tot el llarg camí que Internet ha recorregut per arribar a ser el que és avui dia.

Els ordinadors també han experimentat una evolució molt interessant. De fet, als inicis els ordinadors eren tan grans que no crec que mai ningú hagués imaginat que es podrien arribar a fer màquines tan petites que fins i tot les poguéssim portar a la butxaca (com són l’iPhone o l’Ipod Touch). I és que, avui dia, ja sigui amb un d’aquests dos aparells o amb un mòbil pots connectar-te a internet gairebé a tot arreu (bé, amb el cas de l’iTouch sempre i quan hi hagi WiFi).

I és que arriba un moment que si no estàs connectat et sembla que et falta alguna cosa (ja sigui perquè estàs esperant un email important, perquè t’agradaria saber on estava aquell bar que tant et va agradar o perquè senzillament vols veure el que estan fent els teus amics a Facebook). Encara que soni estrany, arriba un moment que és així. No tinc ni idea de cap a on evolucionarà internet ni de si som nosaltres els que utilitzem la màquina o, com va dir Michael Wesch: “ The machine is us(ing us)”. El cas és que canviarà, d’això no en tinc cap dubte.

·······························································································································

Pels que estigueu interessats en trobar més informació sobre la història d’internet:
· ISOC: History of the internet: http://www.isoc.org/internet/history/
· http://en.wikipedia.org/wiki/History_…
· Geschichte des Internet (german & link to Amazon): http://tinyurl.com/4kzlwq
·Computer Networks: The Heralds Of Resource Sharing http://tinyurl.com/apocod

gràcies internet

Tots l’hem vist i tots la coneixem. Sí, és el famós anunci que l’agència Òrbital (agència online de Tiempo BBDO) va realitzar per a la MTV. A la seva web la podem veure a l’apartat de campanyes multidisciplinars.

He escollit aquesta campanya ja que considero que és un exemple de que si un espot és creatiu i té “ganxo” pot arribar a donar la volta al món. Internet pot ser un mitjà molt poderós publicitàriament parlant ja que no tan sols ens permet adreçar-nos a targets concrets sinó que podem arribar a aconseguir un impacte molt gran.

Son els usuaris els que organitzen la informació de la web i des del punt de vista publicitari hem d’intentar que els usuaris que ens interessen vegin el nostre video, que els agradi i el recordin. Però si a més el reenvien o el donen a conèixer (ja sigui a través de un “me gusta” a Facebook, d’un link al seu blog, etc.) aconseguim una quantitat d’impactes inimaginable.

La campanya va començar amb unes fotografies en les que es veien culs en els que hi havia marques dibuixades amb rotulador de cirurgià estètic. El que es recomanava era corregir aquestes parts ballant amb els temes de la cadena. Aquesta primera fase de la campanya anava acompanyada d’una pàgina web www.sacatuladoMTV.com on apareixien diferents cossos i els usuaris havien de clickar aquelles parts del cos que calia posar en forma. Depenent de la zona seleccionada et sortia una programació o una altra.

Després van passar a la segona fase de campanya on van organitzar una campanya en contra de la MTV fent una broma publicitària proposant justament valors contraris als de la MTV. Aquesta segona fase va anar acompanyada de una altra web www.nomiresmtv.com. Tot això va donar pas a una gran polèmica i va tenir una repercussió tan gran que fins i tot els usuaris d’internet van penjar les seves pròpies versions i fins i tot es van crear festes temàtiques per tota Espanya al voltant del fenomen “Amo a Laura”. Es van arribar a produir 3.056.671 descàrregues del videoclip, 2.349.418 visites a la pàgina www.nomiresmtv.com i 147.542 visites a la de www.sacatuladomtv.com.

“Disco check-in”

Com bé sabem, vivim a la “era de les tecnologies”, on cada vegada més es fa palesa la importància de les màquines a la nostra societat. Dur a terme tràmits com encarregar un viatge o comprar samarretes ha esdevingut un procés fàcil, ràpid i, el més important, sense la necessitat de desplaçar-nos: a només un click de distància. Així doncs, cada vegada són més les persones que, en un afany per guanyar temps o comoditat, fan el check-in d’avió a casa.

Doncs bé, el concepte check-in ha traspassat les barreres dels aeroports y dels hotels fins a arribar a una cosa tan normal en la vida dels joves com és anar a la discoteca. Tot i que amb els seus concerts ja ho feia, Razzmatazz ha començat a oferir aquest servei al seu públic de manera habitual, és a dir, l’entrada al local es pot comprar sempre via internet (no tan sols a cap d’any, com a algunes dicoteques).

 

És molt fàcil: tan sols has d’entrar a la pàgina http://www.codetickets.com/razzmatazz/es/salarazzmatazz.com/, compres l’entrada i te la imprimeixes. Així, en tan sols cinc minuts tens l’entrada i t’estalvies fer la cua. És fàcil, ràpid i còmode. Sortim?